Retrats

Retrats de cap d’any. (Limón) Un altre alaiorenc qui també vol salvar la seva ànima. &&& (Ignasi Mascaró) Gallet de can Julio: És tan llest que el jazz no es podria entendre sense ell o açò sembla. Un dia vaig somniar que em donava lliçons gratis de contrabaix. &&& (Gustau) Poeta gairebé autèntic. Quan el seu còctel líric vessa de Gimferrer, Vinyoli i Estellés, és de les poques coses que m’agradin de l’actual poesia menorquina. Gustau Juan és enormement superior a Gumersind Gomila, emperò, va tenir l’aventura dialèctica d’exiliar-se a Maó. Fa una pila d’anys vam tenir una discussió nocturna al Paradís; ell defensava la paraula vulva i jo la paraula xona. Tot plegat, per trobar el to a un poema. &&& (Antoni Moll Camps) Mon director espiritual qui no es responsabilitza de res del que pugui dir o escriure. Quan estic engrunat en la lectura dels clàssics, puc disposar del seu assessorament i traduccions en directe per internet i a viva veu per telèfon, clàssics en versions fresques i intel·ligibles en un menorquí migjorner. Impagable. &&& (Mikel Caymaris) El meu mànager artístico-literari i taxista ocasional; disposat a córrer qualsevol aventura que pugui sorgir en l’encomanda del producte o en l’encontre productiu de l’escomesa. Sempre du foc per encendre el que s’hagi d’encendre. &&& (Toni Català) Amic de projectes poètics que mai no s’edificaran. M’agrada escoltar el ressò de la seva veu entre els prestatges del Diskont, mentre comprovam preus i dates de caducitat. Ha fet un immens esforç en ajupir-se entost d’exigir que fossin els altres qui s’aixequessin de puntetes. &&& (Joan López) Ara va de professor, al cap i a la fi, un és el que dicta la nòmina. Els divendres no em solec perdre els seus articles en la versió digital del diari Balears. Tot i així, si aquests articles prenguessin la volada cínica i escèptica que, a vegades, tenen els Aperitius de Josep Maria de Sagarra, ¿quina cosa no seria la seva literatura periodística? No hi ha mentalitat més fonamentada damunt aquesta illa. Vol posar un excés de coses i coneixements en una estreta columna, i aquest excés de referències i citacions, dissortadament, aixafen la intenció inicial: en l’articulisme cal mantenir l’essència del pinyol i deixar-se de clovelles. &&& (Angel Midsuf) Un paio que es fa estimar. Quan, em convida a un dels seus cigarrets, em fum la realitat del vici de viure. Jo som un d’aquells caçadors d’instants que esper veure una exposició seva de pintures, un dia o altre, quan s’hagi espassat el sunami den Quetglas. l

Jornaler

Jornal (Cercle circular) Madrid roba a Balears, Palma roba a Menorca, Maó roba a Ciutadella... Qui matarà la mosca i serà l’aranya, ai, graciosa... Cercles dins cercles i el constant regalim pressupostari que es va perdent pels camins inescrutables de les inversions pendents. Investigar aquest degotim, saber a quins laberints van les filtracions, idò, és entendre la política d’aquests dies on cada dotació pressupostària implica una rescissió ideològica. &&& (Diada) El dia de la Constitució, essent una festa laica, el poble té un escàs protagonisme, sembla una diada pensada amb els peus. Cada any la mateixa cerimònia: un floreo a cas Governador i noltros a lo nostro: sense interès ni benefici no hi ha Constitució que valgui. Si qualque dia un llampec d’imaginació arribàs a palau, Italo Calvino ens ho faria saber. Mentrestant, i essent jornada festiva, els manobres del costat piquen com a dimonis. La Constitució no és un joc de peons, tot precuinat, és un escac de peces superiors. &&& (Projectes fallits) És difícil concretar el discerniment del que està passant en les oficines on es gestiona el poder local: els projectes de la piscina d’aigua salmenca i l’observatori astronòmic, a priori, no semblen que siguin d’una necessitat urgent, ni tampoc, pareix que la població demostri tenir un interès directe amb aquests dos projectes. A criteri meu, aquests dos projectes són la prova evident de la distància que hi ha entre els polítics que gestionen l’administració local i els ciutadans que habiten aquesta localitat, bensenes, quan els polítics donen l’esquena a les evidències estan cavant el solc de la seva finitud servicial: aquest fugir cap endavant tindrà un efecte boomerang que cronològicament fa de mal precisar. No saber discernir les prioritats ni les necessitats que una ciutat reclama, és la simptomatologia prèvia a confondre els beneficis particulars amb els interessos generals. Hom pensava (gairebé era una creença) que hi havia un pensament de dretes de la ciutat (uns criteris discutibles, millorables també), que qualcú tenia idees, tenia projectes, etc., i dissortadament, no és així: ens esteim adonant que hi ha buidor enfosquida d’improvisacions.

Jornaler

Jornal (Mani) Si els temples catòlics anessin tan plens com anava, l’altre dia a Madrid, la manifestació contra la Loe; potser els catòlics es podrien autofinançar el tinglado i no haurien de munyir de la mamella pública de l’Estat. El govern Zapatero hauria de tancar l’aixeta a les esglésies de qualsevol confessió i, els diners que s’estalviaria, els hauria d’invertir en l’escola pública, en sanitat i en investigació, i deixar-se de les fantasmagories dels vots de càstig. L’ensenyança concertada, mentre no es demostri el contrari, ha estat la claudicació del sistema educatiu. &&& (Imatge en replay) Vaig encendre un misto per veure el seu rostre: tenia les arrugues del clarobscur i l’edat de la confidència. &&& (M.A. Ruiz) Aquestes setmanes hem pogut llegir en el diari el Mundo aquests seus articles abundants i documentats sobre la Fundació Rubió i les investigacions de la jutgessa instructora, Teresa Palacios, i bensenes, les setmanes anteriors, havíem llegit altres articles sobre la claca financera amb diners públics de la Sra. Munar (és sospitós que cap Fiscal de ses Illes no hagi optat per iniciar la incoació d’expedients informatius per determinar fins on arriba la corrupció i l’endogàmia entre Unió Mallorquina i la caixa del Consell de Mallorca). Miquel A. Ruiz, una vegada més, un periodista de primera fila en la seva labor de donar a conèixer allò que intuïm, malgrat, alguns fan esment que el seu procedir és una juguesca d’impostura periodística. Quan la bugada no la volen fer els partits de l’oposició, no queda altre remei que la facin els periodistes, emperò, la democràcia se’n ressent pels descosits del sistema. I alhora, el periodisme recapta credibilitat, també, innecessària. Sense interessos econòmics en joc no hi ha política possible ni erotisme a la Colàrsega. Divendres passat, Jean Baudrillard ens ho recordava, per si encara no ho teníem gravat, en la metòdica fatalitat de les estratègies o en la seducció de les fuetades no rebudes: sense corrupció la nostra societat seria l’infern... &&& (Ronda sud) Els enginyers que varen redactar i projectar aquesta via de circumval·lació són candidats a rebre un premi Enderrossall, els afiliats del Gob que estiguin en contra d’aquesta carretera destralera i desastrosa haurien de ser conseqüents amb els seus actes i amb les seves servituds sentimentals, i ensems, haurien de deixar d’emprar aquesta xarxa viària, ningú no els obliga a fer-ne ús.