Trio

Trio d’estampes (Estampes 4) Que jo recordi qui ens va impartir l’assignatura de Menorquín va ser don Fernando Martí Camps, un capvespre cada setmana i don Pedro, no sé com ni com no, venia d’oient no pas de professor (jo el feia com un alumne més, donat que en una llibreta prenia apunts del que anava dient aquell personatge amb sotana i capell de teula), l’esmentada assignatura anava de tot i molt, era el calaix de sastre perfecte per mostrar un poc de tot i un res de poc: llengua i literatura menorquines, història i llegendes de Menorca, etc., ensems, el que més em va plaure i vull pensar que, no vaig ser l’únic en la predilecció, varen ser les filmacions del senyor Canet i del senyor Agustí Sintes que foren projectades al llarg d’aquella assignatura... No record haver après gaire cosa aquells capvespres de dimecres, a tot estirar, que una vaca en plural s’escrivia vaques i no vacas. Ara bé, aquelles lliçons desgarbades van encendre un caliu que, anys a venir donaria fruit, és a dir, que va ser una assignatura d’estimulació de la cultura pròpia, que teníem a l’entorn de cada dia i que, desconeixíem profundament, pel mèrit de ser massa pròxima i és que les proximitats, normalment, s’ignoren. (Estampa 5) Han passat els anys. Tothom i cadascú ha pregat pel seu sant. El generalíssim dorm el somni esquinçat davall una feixuga llosa. Els pioners de la Nau i St. Jordi organitzen el Festival des Pla, i qui és l’organitzador tècnico-ideològic i duu, gairebé tot el cotarro damunt la seva espatlla, és en Bep Portella. Som de visita a ca n’Isaac Melis que viu a casa dels seus pares, davant es Canal Salat, i que és una estrella emergent en el fenomen de la cançó menorquina. A cas Governador volen saber quines cançons es cantaran, i a més a més, s’han de lliurar la lletra d’aquestes per triplicat, aquest és el joc si volem aconseguir la pertinent autorització administrativa. N’Isaac, que ja té un cert renom i que, s’està professionalitzant en aquest sector, ens deixa a la deriva del seu representant, un tal Paco Poch, si no record malament, un os que haurem de roegar . El que semblava que havia de ser una entrevista de pur tràmit s’està complicant en excés, un poc massa. N’Isaac és un professional (aquesta cosa tan contradictòria: el professional és aquell tipus que cobra pel que fa, ho faci bé o ho faci malament, emperò, de cobrar, cobra) i els organitzadors d’aquest festival no poden pagar cap tipus de catxet. Mentrestant, en un interval de la conversa, he sortit al portal del carrer a fumar-me un Celta curt i en Pere Melis que m’acompanya amb un Ducados, em diu amb una mirada xinesa: sí que deu estar malament es règim que té por de quatre imberbes com voltros! Tot s’ha de dir, n’Isaac va cantar sense cobrar un cèntim, a més, va cantar Muralles, una cançó de la collita pròpia den Portella. (Estampa 6) Encara han anat passant més anys. Som al teatre de St. Miquel. El Col·lectiu Folkòric ha organitzat un glosat en homenatge a l’Amo de Son Mascaró. Sentirem les veus de Josep Triay, Biel Cardona, Miquel Ametller, Esteve Barceló i Bep Coll. Un servidor ha de presentar un quadern de folklore que la impremta no ha tingut enllestit, no és la primera vegada que açò passa. Jo he anat escrivint unes fitxes, fent un buidatge de múltiples lectures que païdes o no, he anat devorant aquestes darreres setmanes (he de dir que he pogut consultar la biblioteca que Eduard Delgado té a disposició nostra al seu casalot). Abans de partir, en veu tremolosa de conferenciant, m’he atracat fins la barra del bar del club i he près unes herbes dobles amb un torròs de gel. Quan he enllestit el discurs, he tornat a la barra, per demanar un cubata. Darrere meu ha vingut en Pere Melis qui m’ha donat una abraçada d’amic i m’ha demanat un còpia de la conferència, li som dit que no tec cap còpia que la cosa ha sortit improvisada com un glosat, que només tenia unes fitxes amb citacions d’alguns autors per reforçar les meves digressions i m’ha amollat: quin cap de be! Després del segon cubata, ha vingut na Saret i m’ha dit: no podies fer una cosa més planera, no podies evitar fer-te l’erudit... Més tard, al sopar des Caliu, en Bep, el meu germà, qui havia fet una actuació memorable recordant al seu mestre glosador, que em diu: una altra com aquesta i mos acabes d’escalivar es públic. Jo només he estat capaç de consolar-me: bono, almanco, a n’en Pere Melis li ha agradat es meu empatx. Quines coses té açò de viure...

Notes

(Llistó) Esteim salvats. Tenim l’afortunada sort de què l’oposició no té el llistó gaire més amunt que l’equip de govern. Podem botar a l’alçada de les circumstàncies. Com, quan al plintong, en Nin Mallo hi anava posant caixes i més caixes cap amunt. No m’he cansat mai de reivindicar la mediocritat per a l’exercici de la política, perquè, quan els polítics són més llestos que els ciutadans, la cosa pública no funciona, s’enferritxa en debats estèrils i la gestió dels serveis públics i la custòdia dels béns generals queden abandonats a la cuneta. ........ (Curiositat) Tenc la maniàtica curiositat de voler saber si els jutjats locals sabran investigar o podran demostrar si entre el regidor Llorenç Casasnovas i l’empresari Antoni Picó hi ha quelcom més que una amistat, perquè si no és així, no hi haurà cas judicial. Veurem a venir. .............. (Esquena) Estic plenament a favor de la independència de Ciutadella de la resta de l’illa; donant l’esquena hom prospera: en aquests temps de deslocalització del capital i globalització del treball, les ciutats-estat tornaran a arrelar com a sistema político-administratiu: cal donar la cara al mar i fomentar amb ciutat d’Alcúdia aquest pool econòmic de prosperitat que no es dissenya. Provar sort amb el que no ha pogut ser amb “aquí dalt”. Més malament no mos pot anar. ............ (Lectura viciosa) Sempre que puc mald de llegir dos llibres alhora; dos llibres que poden ser de temàtiques essencialment contraposades o, per altra banda, de temes paral·lels i que es van entronxant les pàgines en la lectura, i també, complementant en el plec dels discursos. Així idò, avui pos punt i final als llibres Memòries d’un periodista de Indro Montanelli (ed. Rba) i Del retorn. Abecedari biopolític de Toni Negri (ed. Debate). Quan anava passant d’un llibre a un altre, semblava que deixava les escales per entrar a l’ascensor, i així, amb frenètica coneixença, els pensaments esperaven als replans de l’escala: no debades, encara avui, un dels millors periodismes que es fan a Europa és l’italià, tan a prop en la distància física i tan enfora en les mentalitats. Quina llàstima que els articles setmanals d’Umberto Eco, Guido Ceronetti, Antonio Tabucchi, Roberto Calasso, etc, no siguin traduïts en la nostra premsa. Si jo fos director d’un paper periòdic no faria res més que traduir els articles de fons de la premsa italiana, fins i tot, els articles de successos tenen la poètica de l’evidència. l