Valor

(Valoració) Si s’Hort des Llinyà val quatre milions d’euros a efectes d’expropiació, deu ser el llogaret més car del terme municipal... Si bé és cert que els actuals gestors municipals es varen equivocar de ple fixant aquesta taxació als terrenys colindants al Canal Salat, també, el Tribunal d’Expropiació s’haurà convertit en un jurat d’especulació i ha donat per bona aquella valoració sense investigar realment l’aprofitament urbanístic del sector, i els seus antecedents urbanitzadors, és a dir, que més que actuar amb la suposada imparcialitat ha tirat pel camí fàcil (la salomònica decisió de no haver de decidir). I la pregunta que s’escau: què paga la propietat en la liquidació anual de l’IBI per aquests terrenys tan ben valorats? Aquí hi ha números que no quadren i informes valoratius, fets a la mida de l’especulació urbanística entost de l’interès general, que són una taula de salvació per qualsevol tribunal que no té en compte la normativa urbanística o el planejament urbanístic vigent. Perquè la propietat ha arribat a pagar contribucions especials per les obres d’urbanització del sector on es trobaven encaixats els terrenys? S’han tingut en compte aquests factors? No sé qui pagarà el beure aquest cop: es Caixer Senyor, sa Capellana o es Fabioler?.

(Zizou)

Ibi

(IBI) Per Sant Pere va acabar el termini, en via voluntària, per abonar l’Ibi, idò, feia unes setmanes havia llegit un article (de les coses més coherents que ha escrit/firmat l’autor) del cap de l’oposició municipal en el Psoe, Joan Gorrias Pons, sobre l’augment de la pressió fiscal que ha sofert l’impost sobre béns immobles, i sobretot, la raó efectiva del discurs (no confondre amb el raonament alternatiu en la gestió política de l’administració local) l’acompanyava referent a la promesa electoral que varen fer el Partit Popular: rebaixar l’esmentat impost en un 20%, en el primer pressupost aprovat i assumit per l’equip de govern, idò sí, ans tot el contrari, s’ha incrementat en un 9% en relació a l’exercici anterior del 2004, quan l’Ipc havia estat del 3,20%, és a dir, la promesa electoral no s’ha acomplert i, aquí que jo sàpiga, ningú no ha tirat la tovallola per mentir a la població o, almanco, no ens han donat una explicació convincent per a la graderia i merescuda per no dur a la pràctica les rebaixes tributàries promeses. Tampoc, aquesta mena d’enganys polítics, són susceptibles d’una demanda judicial: es veu que les promeses polítiques, sigui en període electoral o fora d’aquesta veda, no estan subjectes a cap jurisdicció, tan sols, al pacient ciutadà li queda la iniciativa de baratar el vot en unes properes eleccions per haver-li pres el pèl o, té l’alternativa, de no atracar-s’hi més a un col.legi electoral, que és la meva recepta preferida i el remei que m’aplic. Emperò, tot s’ha de dir, en honor a la veracitat administrativa dels expedients, qui va promoure la revisió cadastral i es va inventar aquesta fórmula màgica de revisió tributària, escalonada en exercicis a venir, fins arribar a una valoració especulativa dels terrenys; una valoració que repercuteix directament en l’esmentat impost (i en altres impostos municipals o no: plusvàlua, transmissions, concessió de beques, renda per càpita interferida, etc.), varen ser l’anterior equip de govern del Pacte, els enginyers de la cosa de la revàlua automàtica. En Joan Gorrias, en aquell article turgent en l’escriptura demagògica, aquest petit detall el va deixar en el tinter, o se’l va amagar entre les mànigues del seu article. I és que, sovint passa en aquesta mena de dialèctica, que hom firma papers que, sospitosament, no havia escrit. I el monòleg hauria de continuar.

Zizou

Trio

(Lladró) No hi vaig a ser a temps de veure l’exposició de porcellana a la sala del Roser. Ara, retallant la premsa d’aquells dies, veig que el Fòrum i en Xec Florit es varen posar de morro fort contra l’esmentada exposició, també, he constatat que les estadístiques del departament municipal de Cultura que, s’han donat a conèixer recentment, ressenyen que va ser una exposició molt visitada. Desconec si la sala del Roser, per ser una sala pública, té un reglament d’ús intern i com es gestiona el calendari i els continguts de les exposicions que s’hi han de fer, és a dir, si hi ha les directrius d’una gestió concebuda i programàtica, i es tenen en compte uns criteris de política cultural que, a vegades, si no existeixen molt millor. Quan vaig demanar a mumare per l’exposició em va dir: és cosa de fantasia. Després, vaig pensar que els altres qui exposen o hi han exposat, en el fons, el que volen és també vendre el seu producte directe o indirectament i, posats a posar etiquetes a la producció artística, no sé qui és més comercial, avui per avui, si en Miquel Barceló, en Joan Miró o les porcellanes Lladró. El que sí us puc assegurar és que les meves obres de ceràmica no ho són gens comercials; no hi ha manera de vendre’n cap.
&&&
(Meló) En Diego em va regalar un meló del lloc de Sant Felip i encara em dura el pensament de la seva dolçor.
&&&
(Article de dissabte) Per fi, en Quico López ha sortit del cau i ens ha publicat el seu article d’estiu i no sé si ens bastarà tota la tardor pel seu desxiframent. Som-hi!

Zizou

Sopar i benzina

Si tenc prou benzina al dipòsit del mobylette m'arribaré fins sa Ràpita a sopar a can Miquel Vanrell, parlar de Menorca des de Mallorca sempre reconforta l'ànima...

Andratx

Al Port d'Andratx he cercat sense resultats el barco on va residir Cristóbal Serra, aquest coneixedor del llibre de l'Apocalipsi i m'he passat tot el capvespre mirant com uns al·lots pescaven llisses. Així com anava demanant, m'he adonat que el personal del port no estava per petiteses en plena temporada estival, fins i tot, qualcú m'ha fet mala cara, temps després hi he caigut, estava en el lloc on el caràcter de Baltasar Porcel es va llaurar.

(Zizou)

Exposició

(Llorenç Pons Moll)
1. Aquesta setmana qui ve es clausura l’exposició de pintures de Llorenç Pons Moll a la galeria de Sant Josep. Jo podria escriure que l’exposició m’ha agradat i aquí s’acabaria aquest article, però no, em plau fer alguns comentaris personals entorn a l’obra de Llorenç Pons.
En primer lloc, hem vist com aquesta exposició té una unitat temàtica i un corpus estilístic que unifica les obres que s’hi presenten; tenc entès que, per qüestió d’espai, no s’han pogut exposar totes les obres que anteriorment havien estat exposades a la galeria Sant Antoni de Maó, no obstant, el bell catàleg editat és una mostra representativa del conjunt pictòric exposat.
2. Llorenç Pons Moll és un pintor que està cercant estils i està trobant metàfores.
3. M’ha agradat aquest gir copernià que ha fet: la seva obra premiada en el concurs de Sant Antoni (i que ha estat el trampolí per contractar aquesta exposició, Sa Nostra en aquest sentit fa una labor elogiosa), era un crit chagallià: era una obra de denúncia i d’angoixa o dolor, idò bé, el pintor ha sabut girar-li la capulla d’allò que jo pressentia que podria haver estat l’exposició i, ensems, ens ha ofert (i ens està oferint) una obra plena de serenor, una obra plena de boires i transparències que no cansa la vista, en definitiva, una obra reblerta de plenituds poètiques.
4. Els colors emprats no són gaires: blancs, negres, grisos i aigualits. Molt sovint, pensam que aquest treballar en sèries és la coartada de qui sacrifica un estil en benefici d’una producció, emperò, quan les obres individuals que configuren la sèrie tenen una qualitat estilística indiscutible fan que hagis de revisar el tòpic que d’antuvi t’havies fixat.
5. És prematur encara per parlar de la voluntat d’un nou estil, perquè el que intuïm és que l’estil acaba essent una possibilitat de supervivència: trobar la plasmació d’un gènere i anar combinant mirades, perquè la pintura, no debades, és una sensació de mirades: sobretot, la mirada dels altres.
6. El deute de les influències sempre planeja o s’enlaira, però, el principi del joc transcendeix les voluntats del pintor, senzillament, el joc és la llibertat d’exercir la pintura: de materialitzar formes i colors des de les fonts de la felicitat i, també, del goig: no tenir subjecte i saber textualitzar les imatges i com diu Baudrillard: el signe ritual no és un signe representatiu.
7. Mirant i observant aquesta obra que he pogut veure de Llorenç Pons Moll he gaudit i, quan es dóna aquest factor, la finalitat no és un parany sinó l’objectiva passió d’estar contemplant una obra real, la qualitat de la qual serà reconescuda, no en tenc cap mena de dubte.

Zizou

Epíleg

Na Patty em fa llegir l'epíleg de Jeremy Adler del llibre Fiesta bajo las bombas de Elias Canetti i que acaba així: En este retrato se descubre al artista pensante, que después de su viaje por el país de la supuesta frialdad emocional nos entrega su sentimiento desnudo. Sovint que pens en Canetti, em ve un remordiment temporal: sabrem esperar fins al 2024 per veure publicats els seus diaris. Em deman si els seus hereus no podrien trobar una fórmula jurídica per escurçar-ho alguns anys aquest termini tan exagerat.
(Zizou)