Notes

(Llistó) Esteim salvats. Tenim l’afortunada sort de què l’oposició no té el llistó gaire més amunt que l’equip de govern. Podem botar a l’alçada de les circumstàncies. Com, quan al plintong, en Nin Mallo hi anava posant caixes i més caixes cap amunt. No m’he cansat mai de reivindicar la mediocritat per a l’exercici de la política, perquè, quan els polítics són més llestos que els ciutadans, la cosa pública no funciona, s’enferritxa en debats estèrils i la gestió dels serveis públics i la custòdia dels béns generals queden abandonats a la cuneta. ........ (Curiositat) Tenc la maniàtica curiositat de voler saber si els jutjats locals sabran investigar o podran demostrar si entre el regidor Llorenç Casasnovas i l’empresari Antoni Picó hi ha quelcom més que una amistat, perquè si no és així, no hi haurà cas judicial. Veurem a venir. .............. (Esquena) Estic plenament a favor de la independència de Ciutadella de la resta de l’illa; donant l’esquena hom prospera: en aquests temps de deslocalització del capital i globalització del treball, les ciutats-estat tornaran a arrelar com a sistema político-administratiu: cal donar la cara al mar i fomentar amb ciutat d’Alcúdia aquest pool econòmic de prosperitat que no es dissenya. Provar sort amb el que no ha pogut ser amb “aquí dalt”. Més malament no mos pot anar. ............ (Lectura viciosa) Sempre que puc mald de llegir dos llibres alhora; dos llibres que poden ser de temàtiques essencialment contraposades o, per altra banda, de temes paral·lels i que es van entronxant les pàgines en la lectura, i també, complementant en el plec dels discursos. Així idò, avui pos punt i final als llibres Memòries d’un periodista de Indro Montanelli (ed. Rba) i Del retorn. Abecedari biopolític de Toni Negri (ed. Debate). Quan anava passant d’un llibre a un altre, semblava que deixava les escales per entrar a l’ascensor, i així, amb frenètica coneixença, els pensaments esperaven als replans de l’escala: no debades, encara avui, un dels millors periodismes que es fan a Europa és l’italià, tan a prop en la distància física i tan enfora en les mentalitats. Quina llàstima que els articles setmanals d’Umberto Eco, Guido Ceronetti, Antonio Tabucchi, Roberto Calasso, etc, no siguin traduïts en la nostra premsa. Si jo fos director d’un paper periòdic no faria res més que traduir els articles de fons de la premsa italiana, fins i tot, els articles de successos tenen la poètica de l’evidència. l