Ibi

(IBI) Per Sant Pere va acabar el termini, en via voluntària, per abonar l’Ibi, idò, feia unes setmanes havia llegit un article (de les coses més coherents que ha escrit/firmat l’autor) del cap de l’oposició municipal en el Psoe, Joan Gorrias Pons, sobre l’augment de la pressió fiscal que ha sofert l’impost sobre béns immobles, i sobretot, la raó efectiva del discurs (no confondre amb el raonament alternatiu en la gestió política de l’administració local) l’acompanyava referent a la promesa electoral que varen fer el Partit Popular: rebaixar l’esmentat impost en un 20%, en el primer pressupost aprovat i assumit per l’equip de govern, idò sí, ans tot el contrari, s’ha incrementat en un 9% en relació a l’exercici anterior del 2004, quan l’Ipc havia estat del 3,20%, és a dir, la promesa electoral no s’ha acomplert i, aquí que jo sàpiga, ningú no ha tirat la tovallola per mentir a la població o, almanco, no ens han donat una explicació convincent per a la graderia i merescuda per no dur a la pràctica les rebaixes tributàries promeses. Tampoc, aquesta mena d’enganys polítics, són susceptibles d’una demanda judicial: es veu que les promeses polítiques, sigui en període electoral o fora d’aquesta veda, no estan subjectes a cap jurisdicció, tan sols, al pacient ciutadà li queda la iniciativa de baratar el vot en unes properes eleccions per haver-li pres el pèl o, té l’alternativa, de no atracar-s’hi més a un col.legi electoral, que és la meva recepta preferida i el remei que m’aplic. Emperò, tot s’ha de dir, en honor a la veracitat administrativa dels expedients, qui va promoure la revisió cadastral i es va inventar aquesta fórmula màgica de revisió tributària, escalonada en exercicis a venir, fins arribar a una valoració especulativa dels terrenys; una valoració que repercuteix directament en l’esmentat impost (i en altres impostos municipals o no: plusvàlua, transmissions, concessió de beques, renda per càpita interferida, etc.), varen ser l’anterior equip de govern del Pacte, els enginyers de la cosa de la revàlua automàtica. En Joan Gorrias, en aquell article turgent en l’escriptura demagògica, aquest petit detall el va deixar en el tinter, o se’l va amagar entre les mànigues del seu article. I és que, sovint passa en aquesta mena de dialèctica, que hom firma papers que, sospitosament, no havia escrit. I el monòleg hauria de continuar.

Zizou