Exposició

(Llorenç Pons Moll)
1. Aquesta setmana qui ve es clausura l’exposició de pintures de Llorenç Pons Moll a la galeria de Sant Josep. Jo podria escriure que l’exposició m’ha agradat i aquí s’acabaria aquest article, però no, em plau fer alguns comentaris personals entorn a l’obra de Llorenç Pons.
En primer lloc, hem vist com aquesta exposició té una unitat temàtica i un corpus estilístic que unifica les obres que s’hi presenten; tenc entès que, per qüestió d’espai, no s’han pogut exposar totes les obres que anteriorment havien estat exposades a la galeria Sant Antoni de Maó, no obstant, el bell catàleg editat és una mostra representativa del conjunt pictòric exposat.
2. Llorenç Pons Moll és un pintor que està cercant estils i està trobant metàfores.
3. M’ha agradat aquest gir copernià que ha fet: la seva obra premiada en el concurs de Sant Antoni (i que ha estat el trampolí per contractar aquesta exposició, Sa Nostra en aquest sentit fa una labor elogiosa), era un crit chagallià: era una obra de denúncia i d’angoixa o dolor, idò bé, el pintor ha sabut girar-li la capulla d’allò que jo pressentia que podria haver estat l’exposició i, ensems, ens ha ofert (i ens està oferint) una obra plena de serenor, una obra plena de boires i transparències que no cansa la vista, en definitiva, una obra reblerta de plenituds poètiques.
4. Els colors emprats no són gaires: blancs, negres, grisos i aigualits. Molt sovint, pensam que aquest treballar en sèries és la coartada de qui sacrifica un estil en benefici d’una producció, emperò, quan les obres individuals que configuren la sèrie tenen una qualitat estilística indiscutible fan que hagis de revisar el tòpic que d’antuvi t’havies fixat.
5. És prematur encara per parlar de la voluntat d’un nou estil, perquè el que intuïm és que l’estil acaba essent una possibilitat de supervivència: trobar la plasmació d’un gènere i anar combinant mirades, perquè la pintura, no debades, és una sensació de mirades: sobretot, la mirada dels altres.
6. El deute de les influències sempre planeja o s’enlaira, però, el principi del joc transcendeix les voluntats del pintor, senzillament, el joc és la llibertat d’exercir la pintura: de materialitzar formes i colors des de les fonts de la felicitat i, també, del goig: no tenir subjecte i saber textualitzar les imatges i com diu Baudrillard: el signe ritual no és un signe representatiu.
7. Mirant i observant aquesta obra que he pogut veure de Llorenç Pons Moll he gaudit i, quan es dóna aquest factor, la finalitat no és un parany sinó l’objectiva passió d’estar contemplant una obra real, la qualitat de la qual serà reconescuda, no en tenc cap mena de dubte.

Zizou