Recordança

Josep Fàbregas Febrer

Dijous passat a la matinada passava avall en Pepe s’Escolà. Amb aquest senyor hi havia mantingut, per circumstàncies de l’embull familiar, un tracte cordial, unes converses amicals havien tingut lloc temps enrere i de bon rotllo. No sé com, bensenes, havíem confraternitzat: dos no s’ajunten fins que es semblen, solíem dir. El Maó que he conegut a través de les seves paraules, no és aquell Maó que han donat a conèixer autors com Deseado Mercadal, Andreu Murillo o JM Quintana (fins i tot, l’inefable Josep Portella), és un altre Maó més arran de terra, gairebé sense volada i d’alè curt. Amb en Pepe, sempre acompanyat des conco Miquel, em vàrem mostrar camins desapareguts, indrets amb història i altres subtileses geogràfiques que s’haurien de xermar: la pedra picada de les anècdotes. Quan m’era possible jo assistia a les batudes amb un cassette i anava enregistrant tota l’estona: converses, històries, anècdotes pròpies i d’altri, xerratòrums, etc. Un dia m’hi hauré de posar a la feina: a veure quina cosa en pot sortir en la seva transcripció d’aquelles cintes. El coneixement oral contra el paper. La paraula oral envers la paraula escrita. Un dels seus temes preferits eren els quasi 9 anys de milícies que va servir a la pàtria, la guerra civil, els adinerats, les vídues (se m’hi ha quedat enfangada una prosa narrativa de vídues mahoneses), els militars, el port, els metges: els cardiòlegs i la cardiologia, la pardalada de la pròstata, els darrers anys de la seva vida laboral fent de tallador a una botiga d’Alaior, anant i venint només per dinar, els dissabtes i diumenges anant a pescar amb barca a sa Nitja, els seus serveis professionals d’escolà a St. Francesc i altres temes que anaren sorgint a cada pou de les xerrades. Vaig aprendre a veure Maó a través dels seus ulls, però, si s’escau, quan sigui de tornada jo també m’aturaré a replegar els espàrecs de les bardisses. No tornaran aquells dies, ho sé. Aquells divendres fets de menú a sa Paparra, sé ben cert que no tornaran. Aquells divendres descolorits com el plomatge dels colomins. La llimonera al pati de ca teva: quants cops no l’havíem visitada... Lo que no curen els alls i les llimones és qüestió de fer-s’ho mirar. Acab aquestes retxes malgarbades que no tenen el to d’una necrològica i faig un qualsevol gest per omplir la copa d’un vinet Viña Salceda i em propòs escoltar la teva veu menorquina pels altaveus de la cambreta de xaloc. Pepe, ha estat un gust haver-te conegut.

Retrats

Retrats de cap d’any. (Limón) Un altre alaiorenc qui també vol salvar la seva ànima. &&& (Ignasi Mascaró) Gallet de can Julio: És tan llest que el jazz no es podria entendre sense ell o açò sembla. Un dia vaig somniar que em donava lliçons gratis de contrabaix. &&& (Gustau) Poeta gairebé autèntic. Quan el seu còctel líric vessa de Gimferrer, Vinyoli i Estellés, és de les poques coses que m’agradin de l’actual poesia menorquina. Gustau Juan és enormement superior a Gumersind Gomila, emperò, va tenir l’aventura dialèctica d’exiliar-se a Maó. Fa una pila d’anys vam tenir una discussió nocturna al Paradís; ell defensava la paraula vulva i jo la paraula xona. Tot plegat, per trobar el to a un poema. &&& (Antoni Moll Camps) Mon director espiritual qui no es responsabilitza de res del que pugui dir o escriure. Quan estic engrunat en la lectura dels clàssics, puc disposar del seu assessorament i traduccions en directe per internet i a viva veu per telèfon, clàssics en versions fresques i intel·ligibles en un menorquí migjorner. Impagable. &&& (Mikel Caymaris) El meu mànager artístico-literari i taxista ocasional; disposat a córrer qualsevol aventura que pugui sorgir en l’encomanda del producte o en l’encontre productiu de l’escomesa. Sempre du foc per encendre el que s’hagi d’encendre. &&& (Toni Català) Amic de projectes poètics que mai no s’edificaran. M’agrada escoltar el ressò de la seva veu entre els prestatges del Diskont, mentre comprovam preus i dates de caducitat. Ha fet un immens esforç en ajupir-se entost d’exigir que fossin els altres qui s’aixequessin de puntetes. &&& (Joan López) Ara va de professor, al cap i a la fi, un és el que dicta la nòmina. Els divendres no em solec perdre els seus articles en la versió digital del diari Balears. Tot i així, si aquests articles prenguessin la volada cínica i escèptica que, a vegades, tenen els Aperitius de Josep Maria de Sagarra, ¿quina cosa no seria la seva literatura periodística? No hi ha mentalitat més fonamentada damunt aquesta illa. Vol posar un excés de coses i coneixements en una estreta columna, i aquest excés de referències i citacions, dissortadament, aixafen la intenció inicial: en l’articulisme cal mantenir l’essència del pinyol i deixar-se de clovelles. &&& (Angel Midsuf) Un paio que es fa estimar. Quan, em convida a un dels seus cigarrets, em fum la realitat del vici de viure. Jo som un d’aquells caçadors d’instants que esper veure una exposició seva de pintures, un dia o altre, quan s’hagi espassat el sunami den Quetglas. l

Jornaler

Jornal (Cercle circular) Madrid roba a Balears, Palma roba a Menorca, Maó roba a Ciutadella... Qui matarà la mosca i serà l’aranya, ai, graciosa... Cercles dins cercles i el constant regalim pressupostari que es va perdent pels camins inescrutables de les inversions pendents. Investigar aquest degotim, saber a quins laberints van les filtracions, idò, és entendre la política d’aquests dies on cada dotació pressupostària implica una rescissió ideològica. &&& (Diada) El dia de la Constitució, essent una festa laica, el poble té un escàs protagonisme, sembla una diada pensada amb els peus. Cada any la mateixa cerimònia: un floreo a cas Governador i noltros a lo nostro: sense interès ni benefici no hi ha Constitució que valgui. Si qualque dia un llampec d’imaginació arribàs a palau, Italo Calvino ens ho faria saber. Mentrestant, i essent jornada festiva, els manobres del costat piquen com a dimonis. La Constitució no és un joc de peons, tot precuinat, és un escac de peces superiors. &&& (Projectes fallits) És difícil concretar el discerniment del que està passant en les oficines on es gestiona el poder local: els projectes de la piscina d’aigua salmenca i l’observatori astronòmic, a priori, no semblen que siguin d’una necessitat urgent, ni tampoc, pareix que la població demostri tenir un interès directe amb aquests dos projectes. A criteri meu, aquests dos projectes són la prova evident de la distància que hi ha entre els polítics que gestionen l’administració local i els ciutadans que habiten aquesta localitat, bensenes, quan els polítics donen l’esquena a les evidències estan cavant el solc de la seva finitud servicial: aquest fugir cap endavant tindrà un efecte boomerang que cronològicament fa de mal precisar. No saber discernir les prioritats ni les necessitats que una ciutat reclama, és la simptomatologia prèvia a confondre els beneficis particulars amb els interessos generals. Hom pensava (gairebé era una creença) que hi havia un pensament de dretes de la ciutat (uns criteris discutibles, millorables també), que qualcú tenia idees, tenia projectes, etc., i dissortadament, no és així: ens esteim adonant que hi ha buidor enfosquida d’improvisacions.

Jornaler

Jornal (Mani) Si els temples catòlics anessin tan plens com anava, l’altre dia a Madrid, la manifestació contra la Loe; potser els catòlics es podrien autofinançar el tinglado i no haurien de munyir de la mamella pública de l’Estat. El govern Zapatero hauria de tancar l’aixeta a les esglésies de qualsevol confessió i, els diners que s’estalviaria, els hauria d’invertir en l’escola pública, en sanitat i en investigació, i deixar-se de les fantasmagories dels vots de càstig. L’ensenyança concertada, mentre no es demostri el contrari, ha estat la claudicació del sistema educatiu. &&& (Imatge en replay) Vaig encendre un misto per veure el seu rostre: tenia les arrugues del clarobscur i l’edat de la confidència. &&& (M.A. Ruiz) Aquestes setmanes hem pogut llegir en el diari el Mundo aquests seus articles abundants i documentats sobre la Fundació Rubió i les investigacions de la jutgessa instructora, Teresa Palacios, i bensenes, les setmanes anteriors, havíem llegit altres articles sobre la claca financera amb diners públics de la Sra. Munar (és sospitós que cap Fiscal de ses Illes no hagi optat per iniciar la incoació d’expedients informatius per determinar fins on arriba la corrupció i l’endogàmia entre Unió Mallorquina i la caixa del Consell de Mallorca). Miquel A. Ruiz, una vegada més, un periodista de primera fila en la seva labor de donar a conèixer allò que intuïm, malgrat, alguns fan esment que el seu procedir és una juguesca d’impostura periodística. Quan la bugada no la volen fer els partits de l’oposició, no queda altre remei que la facin els periodistes, emperò, la democràcia se’n ressent pels descosits del sistema. I alhora, el periodisme recapta credibilitat, també, innecessària. Sense interessos econòmics en joc no hi ha política possible ni erotisme a la Colàrsega. Divendres passat, Jean Baudrillard ens ho recordava, per si encara no ho teníem gravat, en la metòdica fatalitat de les estratègies o en la seducció de les fuetades no rebudes: sense corrupció la nostra societat seria l’infern... &&& (Ronda sud) Els enginyers que varen redactar i projectar aquesta via de circumval·lació són candidats a rebre un premi Enderrossall, els afiliats del Gob que estiguin en contra d’aquesta carretera destralera i desastrosa haurien de ser conseqüents amb els seus actes i amb les seves servituds sentimentals, i ensems, haurien de deixar d’emprar aquesta xarxa viària, ningú no els obliga a fer-ne ús.

Trio

Trio d’estampes (Estampes 4) Que jo recordi qui ens va impartir l’assignatura de Menorquín va ser don Fernando Martí Camps, un capvespre cada setmana i don Pedro, no sé com ni com no, venia d’oient no pas de professor (jo el feia com un alumne més, donat que en una llibreta prenia apunts del que anava dient aquell personatge amb sotana i capell de teula), l’esmentada assignatura anava de tot i molt, era el calaix de sastre perfecte per mostrar un poc de tot i un res de poc: llengua i literatura menorquines, història i llegendes de Menorca, etc., ensems, el que més em va plaure i vull pensar que, no vaig ser l’únic en la predilecció, varen ser les filmacions del senyor Canet i del senyor Agustí Sintes que foren projectades al llarg d’aquella assignatura... No record haver après gaire cosa aquells capvespres de dimecres, a tot estirar, que una vaca en plural s’escrivia vaques i no vacas. Ara bé, aquelles lliçons desgarbades van encendre un caliu que, anys a venir donaria fruit, és a dir, que va ser una assignatura d’estimulació de la cultura pròpia, que teníem a l’entorn de cada dia i que, desconeixíem profundament, pel mèrit de ser massa pròxima i és que les proximitats, normalment, s’ignoren. (Estampa 5) Han passat els anys. Tothom i cadascú ha pregat pel seu sant. El generalíssim dorm el somni esquinçat davall una feixuga llosa. Els pioners de la Nau i St. Jordi organitzen el Festival des Pla, i qui és l’organitzador tècnico-ideològic i duu, gairebé tot el cotarro damunt la seva espatlla, és en Bep Portella. Som de visita a ca n’Isaac Melis que viu a casa dels seus pares, davant es Canal Salat, i que és una estrella emergent en el fenomen de la cançó menorquina. A cas Governador volen saber quines cançons es cantaran, i a més a més, s’han de lliurar la lletra d’aquestes per triplicat, aquest és el joc si volem aconseguir la pertinent autorització administrativa. N’Isaac, que ja té un cert renom i que, s’està professionalitzant en aquest sector, ens deixa a la deriva del seu representant, un tal Paco Poch, si no record malament, un os que haurem de roegar . El que semblava que havia de ser una entrevista de pur tràmit s’està complicant en excés, un poc massa. N’Isaac és un professional (aquesta cosa tan contradictòria: el professional és aquell tipus que cobra pel que fa, ho faci bé o ho faci malament, emperò, de cobrar, cobra) i els organitzadors d’aquest festival no poden pagar cap tipus de catxet. Mentrestant, en un interval de la conversa, he sortit al portal del carrer a fumar-me un Celta curt i en Pere Melis que m’acompanya amb un Ducados, em diu amb una mirada xinesa: sí que deu estar malament es règim que té por de quatre imberbes com voltros! Tot s’ha de dir, n’Isaac va cantar sense cobrar un cèntim, a més, va cantar Muralles, una cançó de la collita pròpia den Portella. (Estampa 6) Encara han anat passant més anys. Som al teatre de St. Miquel. El Col·lectiu Folkòric ha organitzat un glosat en homenatge a l’Amo de Son Mascaró. Sentirem les veus de Josep Triay, Biel Cardona, Miquel Ametller, Esteve Barceló i Bep Coll. Un servidor ha de presentar un quadern de folklore que la impremta no ha tingut enllestit, no és la primera vegada que açò passa. Jo he anat escrivint unes fitxes, fent un buidatge de múltiples lectures que païdes o no, he anat devorant aquestes darreres setmanes (he de dir que he pogut consultar la biblioteca que Eduard Delgado té a disposició nostra al seu casalot). Abans de partir, en veu tremolosa de conferenciant, m’he atracat fins la barra del bar del club i he près unes herbes dobles amb un torròs de gel. Quan he enllestit el discurs, he tornat a la barra, per demanar un cubata. Darrere meu ha vingut en Pere Melis qui m’ha donat una abraçada d’amic i m’ha demanat un còpia de la conferència, li som dit que no tec cap còpia que la cosa ha sortit improvisada com un glosat, que només tenia unes fitxes amb citacions d’alguns autors per reforçar les meves digressions i m’ha amollat: quin cap de be! Després del segon cubata, ha vingut na Saret i m’ha dit: no podies fer una cosa més planera, no podies evitar fer-te l’erudit... Més tard, al sopar des Caliu, en Bep, el meu germà, qui havia fet una actuació memorable recordant al seu mestre glosador, que em diu: una altra com aquesta i mos acabes d’escalivar es públic. Jo només he estat capaç de consolar-me: bono, almanco, a n’en Pere Melis li ha agradat es meu empatx. Quines coses té açò de viure...

Notes

(Llistó) Esteim salvats. Tenim l’afortunada sort de què l’oposició no té el llistó gaire més amunt que l’equip de govern. Podem botar a l’alçada de les circumstàncies. Com, quan al plintong, en Nin Mallo hi anava posant caixes i més caixes cap amunt. No m’he cansat mai de reivindicar la mediocritat per a l’exercici de la política, perquè, quan els polítics són més llestos que els ciutadans, la cosa pública no funciona, s’enferritxa en debats estèrils i la gestió dels serveis públics i la custòdia dels béns generals queden abandonats a la cuneta. ........ (Curiositat) Tenc la maniàtica curiositat de voler saber si els jutjats locals sabran investigar o podran demostrar si entre el regidor Llorenç Casasnovas i l’empresari Antoni Picó hi ha quelcom més que una amistat, perquè si no és així, no hi haurà cas judicial. Veurem a venir. .............. (Esquena) Estic plenament a favor de la independència de Ciutadella de la resta de l’illa; donant l’esquena hom prospera: en aquests temps de deslocalització del capital i globalització del treball, les ciutats-estat tornaran a arrelar com a sistema político-administratiu: cal donar la cara al mar i fomentar amb ciutat d’Alcúdia aquest pool econòmic de prosperitat que no es dissenya. Provar sort amb el que no ha pogut ser amb “aquí dalt”. Més malament no mos pot anar. ............ (Lectura viciosa) Sempre que puc mald de llegir dos llibres alhora; dos llibres que poden ser de temàtiques essencialment contraposades o, per altra banda, de temes paral·lels i que es van entronxant les pàgines en la lectura, i també, complementant en el plec dels discursos. Així idò, avui pos punt i final als llibres Memòries d’un periodista de Indro Montanelli (ed. Rba) i Del retorn. Abecedari biopolític de Toni Negri (ed. Debate). Quan anava passant d’un llibre a un altre, semblava que deixava les escales per entrar a l’ascensor, i així, amb frenètica coneixença, els pensaments esperaven als replans de l’escala: no debades, encara avui, un dels millors periodismes que es fan a Europa és l’italià, tan a prop en la distància física i tan enfora en les mentalitats. Quina llàstima que els articles setmanals d’Umberto Eco, Guido Ceronetti, Antonio Tabucchi, Roberto Calasso, etc, no siguin traduïts en la nostra premsa. Si jo fos director d’un paper periòdic no faria res més que traduir els articles de fons de la premsa italiana, fins i tot, els articles de successos tenen la poètica de l’evidència. l

Miquel Vanrell

Miquel Vanrell

La mort sempre és absurda i obscena. Hom no sap per on començar l’escrit o si optar per un silenci consentit, tanmateix, qui ho havia de llegir no ho llegirà. Passar avall i tenir la lleugera sensació d’haver viscut. Jo sempre m’he fet un retret: si els mallorquins que ens han repoblat haguessin tingut la teva generositat de cor i el teu respecte mediambiental per aquesta illa, quina cosa no hagués estat... Així de cop, no em quedaran a la memòria aquests abundants articles en les pàgines del Menorca, sinó, aquells poemes que vares escriure a les darreries dels anys seixanta, a Llucmaçanes, quan per les finestres veies pasturar les vaques i l’avorriment era sòlid com una roca... Sí, d’un roig encès volíem la vida; també, d’un roig encès volíem el món i, sobretot, dir les coses tal com són. El millor homenatge que et podrien fer seria publicar una antologia de la teva obra poètica que ha quedat dispersa en butlletins de Joventuts Musicals, en la revista Faig i altres publicacions: se li encendrà el llumeret als actuals gestors dels quaderns Xibau... Jo em quedaré amb el record dels teus versos i que cantàvem, quan la revolta era possible, per esquinçar l’insomni de les nits, amb la guiterra den Jordi a sa Gavina:

No res teniu. No res.
Ni un pensament
Ni la memòria...

Valor

(Valoració) Si s’Hort des Llinyà val quatre milions d’euros a efectes d’expropiació, deu ser el llogaret més car del terme municipal... Si bé és cert que els actuals gestors municipals es varen equivocar de ple fixant aquesta taxació als terrenys colindants al Canal Salat, també, el Tribunal d’Expropiació s’haurà convertit en un jurat d’especulació i ha donat per bona aquella valoració sense investigar realment l’aprofitament urbanístic del sector, i els seus antecedents urbanitzadors, és a dir, que més que actuar amb la suposada imparcialitat ha tirat pel camí fàcil (la salomònica decisió de no haver de decidir). I la pregunta que s’escau: què paga la propietat en la liquidació anual de l’IBI per aquests terrenys tan ben valorats? Aquí hi ha números que no quadren i informes valoratius, fets a la mida de l’especulació urbanística entost de l’interès general, que són una taula de salvació per qualsevol tribunal que no té en compte la normativa urbanística o el planejament urbanístic vigent. Perquè la propietat ha arribat a pagar contribucions especials per les obres d’urbanització del sector on es trobaven encaixats els terrenys? S’han tingut en compte aquests factors? No sé qui pagarà el beure aquest cop: es Caixer Senyor, sa Capellana o es Fabioler?.

(Zizou)

Ibi

(IBI) Per Sant Pere va acabar el termini, en via voluntària, per abonar l’Ibi, idò, feia unes setmanes havia llegit un article (de les coses més coherents que ha escrit/firmat l’autor) del cap de l’oposició municipal en el Psoe, Joan Gorrias Pons, sobre l’augment de la pressió fiscal que ha sofert l’impost sobre béns immobles, i sobretot, la raó efectiva del discurs (no confondre amb el raonament alternatiu en la gestió política de l’administració local) l’acompanyava referent a la promesa electoral que varen fer el Partit Popular: rebaixar l’esmentat impost en un 20%, en el primer pressupost aprovat i assumit per l’equip de govern, idò sí, ans tot el contrari, s’ha incrementat en un 9% en relació a l’exercici anterior del 2004, quan l’Ipc havia estat del 3,20%, és a dir, la promesa electoral no s’ha acomplert i, aquí que jo sàpiga, ningú no ha tirat la tovallola per mentir a la població o, almanco, no ens han donat una explicació convincent per a la graderia i merescuda per no dur a la pràctica les rebaixes tributàries promeses. Tampoc, aquesta mena d’enganys polítics, són susceptibles d’una demanda judicial: es veu que les promeses polítiques, sigui en període electoral o fora d’aquesta veda, no estan subjectes a cap jurisdicció, tan sols, al pacient ciutadà li queda la iniciativa de baratar el vot en unes properes eleccions per haver-li pres el pèl o, té l’alternativa, de no atracar-s’hi més a un col.legi electoral, que és la meva recepta preferida i el remei que m’aplic. Emperò, tot s’ha de dir, en honor a la veracitat administrativa dels expedients, qui va promoure la revisió cadastral i es va inventar aquesta fórmula màgica de revisió tributària, escalonada en exercicis a venir, fins arribar a una valoració especulativa dels terrenys; una valoració que repercuteix directament en l’esmentat impost (i en altres impostos municipals o no: plusvàlua, transmissions, concessió de beques, renda per càpita interferida, etc.), varen ser l’anterior equip de govern del Pacte, els enginyers de la cosa de la revàlua automàtica. En Joan Gorrias, en aquell article turgent en l’escriptura demagògica, aquest petit detall el va deixar en el tinter, o se’l va amagar entre les mànigues del seu article. I és que, sovint passa en aquesta mena de dialèctica, que hom firma papers que, sospitosament, no havia escrit. I el monòleg hauria de continuar.

Zizou